Article publicat el passat desembre a "El Singular Digital"
Després de molts anys de treball constant el debat sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació, l’augment de la sobirania, la independència... o amb la fórmula que ha fet fortuna actualment, el dret de decidir, s’ha imposat clarament com un dels temes cabdals de l’agenda política. Òbviament aquest fet, junt amb la manifestació del passat dia 1 ha obligat a reaccionar els dos principals partits catalans, que amb discursos ambigus de federalisme o de nacionalisme català havien anat trampejant fins ara el debat sobre el futur polític de la nostra nació sense haver de definir-se clarament.
Al Partit Socialista li va faltar temps per intentar restar importància a la remor de fons que s’anava generant, ja que òbviament xocava amb el seu federalisme de fireta del que sempre parlen i mai exerceixen.
Dos dels seus principals arguments per intentar-ne desacreditar el concepte primer, i l’èxit de la manifestació després realment són dignes d’anàlisi:
1. El dret de decidir ja l’exercim cada 4 anys.
Com a mínim ara ja sabem que entén el PSC per participació democràtica: votar un cop cada 4 anys i després a callar i a deixar que els partits polítics decideixin. Després tots preguntant-nos com pot ser que augmenti l’abstenció....
2. El dret a decidir no interessa perquè hi va haver molts més catalans a casa que a la manifestació.
Impressionant. Davant d’aquest argument defensat per Jose Zaragoza em vaig quedar sense paraules. Potser no sabia que en les manifestacions contra la guerra a l’Iraq també hi havia més gent a casa? O en totes les concentracions que s’han fet contra ETA a l’Estat Espanyol també? Sortirà el PSOE dient que als espanyols no els preocupa el terrorisme? Aplicaran aquest criteri a totes les manifestacions que es duguin a terme a partir d’ara, o només en aquelles en que no hi participin?
Per la seva part Convergència semblava que apostava pel dret de decidir de forma més o menys clara des de la conferència de la “Casa Gran” (?¿), però cada dia que passa l’han anat aigualint, fins a dissoldre pràcticament tot el sentit original.
Des del primer dia en Duran ja va deixar clar que per ell el Dret de Decidir vol dir decidir amb quin Ministeri és queda, i que d’independència res de res. Paral·lelament, l’Artur Mas ha hagut d’anar posant condicionants i afegint matisos per tal d’evitar una altra crisis en el si de la Federació, on les tesis sobiranistes no són ni molt menys les majoritàries.
Finalment s’ha decidit a posar-hi una xifra, el 60%. Aquest és el suport mínim que marca CIU per tal que s’aprovessin avenços importants en la sobirania de Catalunya (independència? autodeterminació?). La justificació és que no vol una fractura social. Entenent que en el cas invers, que hi hagués un 60% en contra i un 40% a favor no hi hauria fractura, i els partidaris de la independència, parlant clarament, ens hauríem de fer fotre.
Els catalans tenim tendències masoquistes, però que alguns es vulguin autoimposar unes barreres per assolir la nostra independència superiors a les que, per exemple, va posar la UE a Montenegro (50% de participació i 55% de vots favorables) ja és surrealista. A no ser que el que és vulgui sigui apropiar-se d’una reivindicació amb la intenció de no portar-la mai a la pràctica...
Tot i aquestes manipulacions barroeres la idea del Dret de Decidir ha calat amb força a la societat Catalana, i seguirà creixent dia a dia. Com més avancem menys valdran les mitges tintes, s’ha acabat el parlar sense dir res. Sindicats, organitzacions, partits polítics... tots ells s’hauran de mullar davant una pregunta ben clara que molts han estat esquivant durant anys : Dependència o Independència? Potser ens endurem algunes sorpreses. Les JERC per la nostra part ho tenim molt clar, apostem sense complexes per uns Països Catalans independents, com hem fet sempre i com sempre farem.
Etiquetes de comentaris: ciu, decidir, dret, JERC, psc
