Pervertint el dret de decidir

Article publicat el passat desembre a "El Singular Digital"

Després de molts anys de treball constant el debat sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació, l’augment de la sobirania, la independència... o amb la fórmula que ha fet fortuna actualment, el dret de decidir, s’ha imposat clarament com un dels temes cabdals de l’agenda política. Òbviament aquest fet, junt amb la manifestació del passat dia 1 ha obligat a reaccionar els dos principals partits catalans, que amb discursos ambigus de federalisme o de nacionalisme català havien anat trampejant fins ara el debat sobre el futur polític de la nostra nació sense haver de definir-se clarament.

Al Partit Socialista li va faltar temps per intentar restar importància a la remor de fons que s’anava generant, ja que òbviament xocava amb el seu federalisme de fireta del que sempre parlen i mai exerceixen.

Dos dels seus principals arguments per intentar-ne desacreditar el concepte primer, i l’èxit de la manifestació després realment són dignes d’anàlisi:

1. El dret de decidir ja l’exercim cada 4 anys.

Com a mínim ara ja sabem que entén el PSC per participació democràtica: votar un cop cada 4 anys i després a callar i a deixar que els partits polítics decideixin. Després tots preguntant-nos com pot ser que augmenti l’abstenció....

2. El dret a decidir no interessa perquè hi va haver molts més catalans a casa que a la manifestació.

Impressionant. Davant d’aquest argument defensat per Jose Zaragoza em vaig quedar sense paraules. Potser no sabia que en les manifestacions contra la guerra a l’Iraq també hi havia més gent a casa? O en totes les concentracions que s’han fet contra ETA a l’Estat Espanyol també? Sortirà el PSOE dient que als espanyols no els preocupa el terrorisme? Aplicaran aquest criteri a totes les manifestacions que es duguin a terme a partir d’ara, o només en aquelles en que no hi participin?

Per la seva part Convergència semblava que apostava pel dret de decidir de forma més o menys clara des de la conferència de la “Casa Gran” (?¿), però cada dia que passa l’han anat aigualint, fins a dissoldre pràcticament tot el sentit original.

Des del primer dia en Duran ja va deixar clar que per ell el Dret de Decidir vol dir decidir amb quin Ministeri és queda, i que d’independència res de res. Paral·lelament, l’Artur Mas ha hagut d’anar posant condicionants i afegint matisos per tal d’evitar una altra crisis en el si de la Federació, on les tesis sobiranistes no són ni molt menys les majoritàries.

Finalment s’ha decidit a posar-hi una xifra, el 60%. Aquest és el suport mínim que marca CIU per tal que s’aprovessin avenços importants en la sobirania de Catalunya (independència? autodeterminació?). La justificació és que no vol una fractura social. Entenent que en el cas invers, que hi hagués un 60% en contra i un 40% a favor no hi hauria fractura, i els partidaris de la independència, parlant clarament, ens hauríem de fer fotre.

Els catalans tenim tendències masoquistes, però que alguns es vulguin autoimposar unes barreres per assolir la nostra independència superiors a les que, per exemple, va posar la UE a Montenegro (50% de participació i 55% de vots favorables) ja és surrealista. A no ser que el que és vulgui sigui apropiar-se d’una reivindicació amb la intenció de no portar-la mai a la pràctica...

Tot i aquestes manipulacions barroeres la idea del Dret de Decidir ha calat amb força a la societat Catalana, i seguirà creixent dia a dia. Com més avancem menys valdran les mitges tintes, s’ha acabat el parlar sense dir res. Sindicats, organitzacions, partits polítics... tots ells s’hauran de mullar davant una pregunta ben clara que molts han estat esquivant durant anys : Dependència o Independència? Potser ens endurem algunes sorpreses. Les JERC per la nostra part ho tenim molt clar, apostem sense complexes per uns Països Catalans independents, com hem fet sempre i com sempre farem.

Una imatge val més que mil paraules (i dos ja no vegis)

A internet es practica l’equidistància, es reparteixen castanyes a totes bandes :)

Artur Mas: nunca hemos defendido un proyecto abiertamente independentista

Tots sabem que quan arriben les eleccions a CIU agafen el Kalashnikov i es tornen més independentistes que ningú, un fenomen que podríem definir com una febrada sobiranista, que tan aviat com ve se’n va tot just passades les Eleccions.

El problema de l’Artur Mas és que la gent encara té memòria, i sinó per això estan les hemeroteques. Crec que es un bon moment per rescatar una entrevista que tenia guardada. És de l'any 2002, per tant quan CIU encara estava al govern, i deixa bastant clar quina opinió té l'Arturito sobre les relacions de Catalunya amb Espanya. Tinc molt clar que si mai tornen a govern serà aquest el discurs que aplicarà, treient-se la mascarà radical que s'han volgut posar aquets darrers anys (radicals de façana, perquè ja vam veure que van fer amb l'estatut...), i tornant a la submissió a la que ens tenen acostumats.

http://www.lavozdegalicia.com/entrevistas/noticia.jsp?TEXTO=100000012782

–Los no nacionalistas piensan que ustedes no tienen ningún límite en sus ambiciones. ¿Está Cataluña en un largo proceso hacia la independencia?

–Mire, nosotros que somos nacionalistas y mayoritarios en Cataluña, como prueba el que llevamos más de 21 años gobernando, nunca hemos defendido un proyecto abiertamente independentista. No lo hemos hecho, e incluso hemos dado soporte en su momento y después también a la Constitución española y esta no es un marco desde el cual conseguir la independencia. Supongo que en eso estaremos de acuerdo ¿no?.

Por tanto, si hemos actuado así durante 21 años ¿por qué no se nos da la credibilidad suficiente como para pensar que lo que estamos defendiendo es un gran proyecto de autogobierno propio para Cataluña, pero dentro del marco español?.

No lo podemos estar repitiendo cada día. Es cierto que no nos conformamos en como están las cosas en este momento, que queremos ir más alla y gobernarnos a nosotros mismos, pero que no rechazamos de ninguna manera hacerlo dentro de esta España que queremos acabar de construir, una España respetuosa con sus realidades nacionales interiores.

I jo em pregunto, als de les JNC encara els queden ganes de seguir aguantant l’estelada darrera els mítings de CIU fins i tot sabent que pels seus dirigents només és un drap que s’ha de treure en les campanyes per esgarrapar algun vot sobiranista despistat i res més?

CIU-PP: Curioses coincidències

Llegeixo a Transversalweb que en el darrer ple del districte de Gràcia, tan CIU com el PP, es van negar a donar el seu suport a una declaració d’adhesió al manifest de l’Amical de la República, en motiu dels 75 anys de la proclamació de la IIª República (14 d’abril de 1931) i de suport a les diverses activitats que realitzi durant l’any per tal de commemorar aquesta efemèride.

Tot feia pensar que la declaració constaria amb el suport de tots els partits catalans de tradició democràtica (o sigui, tots excepte el Partido Popular), en canvi a l’hora de la veritat CIU tampoc s’hi va sumar. La justificació que van donar, en boca de Carles Agustí, és si més no curiosa. Segons va declarar, el manifest té un “to bel·licós, que no vol arribar al consens perquè posa en qüestió la constitució del 1978, així com la transició".

Es veu que alguns de Convergència s’han acabat creient de veritat el discurs sobre la gran transició espanyola i lo beneficiosa que va ser per tots nosaltres, així com la defensa de la sacralitzada Constitució Espanyola. No s’han adonat encara que la majoria dels problemes que tenim els catalans i catalanes avui en dia venen precisament d’una transició mal feta, amb aspectes mal tancats o tancats a la força, i d’un text constitucional que toca de forma totalment ambigua el reconeixement de la diversitat nacional de l’Estat, però que en canvi deixa ben clar que l’exèrcit en garantirà la seva unitat. No se n’han adonat o no volen adonar-se’n?

Aquestes coincidències són realment sospitoses i altament preocupants, potser ens poden servir per fer-nos una idea de quin seria el resultat d’un pacte CIU-PP a l’Ajuntament de Barcelona, que sincerament espero que no haguem de sofrir mai.

Manifest de l’Amical de la República

Jo de PP només en conec un

El candidat a l’alcaldia de Barcelona per CIU, Xavier Trias, va declarar l’altre dia que amb aquest PP no podria colaborar. Al llegir el text s’hem van disparar les alarmes , que significa “aquest” ? Que potser hi ha varis partits populars i no ho sabíem? Que no ens intenti enganyar, el PP representa l’herència franquista i la dreta més reaccionaria i anticatalana que et puguis trobar, independentment de la careta que pugui utilitzar en cada moment. No estarà Convergència començant a preparar el terreny, per tal que, emparant-se amb qualsevol reducció estètica de l’agressivitat del PP pactar-hi a l’Ajuntament? No ens està reconeixent implícitament que, si bé amb aquest Partit Popular no és pot pactar, si es podria fer-ho amb un altre PP? No estaria bé que ens expliques amb quin creu que es pot pactar i amb quin no?

Recordem que el president Pujol també va negar qualsevol pacte amb el PP pocs dies abans del nefast pacte del Magèstic entre convergents i populars, que ens va dur a 8 anys d’aznarisme. Quina diferència hi havia entre aquell PP i aquest PP?

Senyor Trias, és molt fàcil, si realment estàs convençut que amb el PP no s’hi ha de fer res surt i digues: CIU és compromet a no realitzar cap pacte a Barcelona amb el PP. Esquerra Republicana ho pot assegurar sense dubtar-ho, pot fer-ho CIU?

S'atrapa abans a un convergent que a un coix...

Escolteu aquest audio i rieu una estona...per no plorar.

Les mentides d'Artur Mas

Gentilesa de El bloc d'uns independentistes

Una hipoteca a 40 anys

Això és el que suposarà per a la nostra generació, la dels joves, l’aprovació d’aquest Estatut en les condicions actuals. L’expresident Pujol ja ha dit que el nou text només ens servirà per uns pocs anys. El que no ha dit és que representa que haurem de fer quan d’aquí 5, 6 o 7 anys ja ens hagi tornat ha quedar curt i no ens sigui una eina útil per resoldre els problemes de la societat catalana. Quan el finançament negociat no cobreixi ni una quarta part de l’espoli que patim, llavors que? Què farem si a Madrid governa un PP (o un PSOE) en majoria absoluta? O si l’equilibri de forces del Parlament es contrari a una nova reforma?

Des de les JERC de Barcelona no ens podíem quedar palplantats veient aquest panorama, no només com a independentistes d’esquerres, sinó simplement com a jovent que ens sofrirem les conseqüències. Per això avui hem iniciat la campanya “El jovent català prenem la paraula: SOM UNA NACIÓ!!”. Amb la imatge irònica d’un bitllet i acompanyat d’un seguit d’accions que aniran arribant volem mobilitzar als i les joves de Barcelona perquè no es resignin a acceptar el futur que ens volen imposar i que ,juntament amb milers de persones, fem sentir el nostre rebuig el proper dia 18, en la manifestació de la plataforma Tenim el dret a decidir.

Per un plat de llenties

El país a canvi d’una foto. Així de clar i català ho hem de dir, no hi ha cap altra justificació que pugui explicar l’indignant definició de Catalunya i el miserable finançament que CIU ha pactat amb el PSOE, i a sobre l’Artur Mas té la barra de dir que aquest serà un salt endavant per el país, i que més! Resulta que mentre ell feia aquestes declaracions el gran catalanista Rodríguez Ibarra en feia unes altres, on es felicitava per l’acord , ja que aquest mantenia un model únic de finançament i reforçava la idea que de nació només n’hi ha una, l’espanyola. Textualment ha declarat "pone de manifiesto, sin lugar a dudas, de que sólo hay una nación, la española". Doncs quin gran acord si senyor!

No entenc perquè s’ha hagut de perdre 2 anys negociant, pactant i treballant perquè el Parlament aprovés un nou Estatut potent. El que ha aconseguit CIU es podia tenir sense la necessitat de tanta parafernàlia, ja que l’únic que incorpora són uns augments percentuals en certs trams d’impostos, pel que fa al terme nació tot resta igual en l’articulat que l’any 79, però no només això, sinó que al preàmbul s’hi incorpora un text penós que dona mil voltes sense dir el que tots volíem: que som una nació!

Que el PSC se sotmetria al PSOE ho sabíem tots, però escoltant les declaracions dels últims mesos dels líders Convergents podies arribar a pensar que realment aquest cop apretarien fins al final i no cedirien en els seus posicionaments. Pur teatre, a l’hora de la veritat tan uns com els altres han tingut el mateix grau d’ambició, la de partit. Quin pecat històric deu haver comès Catalunya per haver de sofrir aquesta classe política?

Les JERC no hem trigat ni 24 hores a posicionar-se contra aquest acord ignominiós mitjançant un comunicat, que la sociovergencia d’aquest país es posi d’acord a l’hora de les rebaixes no significa que la resta de catalans ens ho quedem mirant callats. Si no hi ha manera de millorar el text actual s’haurà de votar NO a aquest , i fer-ho sense complexes, ja que no tenim perquè legitimar un estatut de fireta que no ens aporta cap avenç significatiu ni ens permetrà millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes.

Tampoc no se perquè ens estranya, és només un salt qualitatiu en la política de Convergència, fa uns anys es van vendre l’Ebre, ara simplement han venut el “pack” sencer.