Pervertint el dret de decidir

Article publicat el passat desembre a "El Singular Digital"

Després de molts anys de treball constant el debat sobre l’exercici del dret a l’autodeterminació, l’augment de la sobirania, la independència... o amb la fórmula que ha fet fortuna actualment, el dret de decidir, s’ha imposat clarament com un dels temes cabdals de l’agenda política. Òbviament aquest fet, junt amb la manifestació del passat dia 1 ha obligat a reaccionar els dos principals partits catalans, que amb discursos ambigus de federalisme o de nacionalisme català havien anat trampejant fins ara el debat sobre el futur polític de la nostra nació sense haver de definir-se clarament.

Al Partit Socialista li va faltar temps per intentar restar importància a la remor de fons que s’anava generant, ja que òbviament xocava amb el seu federalisme de fireta del que sempre parlen i mai exerceixen.

Dos dels seus principals arguments per intentar-ne desacreditar el concepte primer, i l’èxit de la manifestació després realment són dignes d’anàlisi:

1. El dret de decidir ja l’exercim cada 4 anys.

Com a mínim ara ja sabem que entén el PSC per participació democràtica: votar un cop cada 4 anys i després a callar i a deixar que els partits polítics decideixin. Després tots preguntant-nos com pot ser que augmenti l’abstenció....

2. El dret a decidir no interessa perquè hi va haver molts més catalans a casa que a la manifestació.

Impressionant. Davant d’aquest argument defensat per Jose Zaragoza em vaig quedar sense paraules. Potser no sabia que en les manifestacions contra la guerra a l’Iraq també hi havia més gent a casa? O en totes les concentracions que s’han fet contra ETA a l’Estat Espanyol també? Sortirà el PSOE dient que als espanyols no els preocupa el terrorisme? Aplicaran aquest criteri a totes les manifestacions que es duguin a terme a partir d’ara, o només en aquelles en que no hi participin?

Per la seva part Convergència semblava que apostava pel dret de decidir de forma més o menys clara des de la conferència de la “Casa Gran” (?¿), però cada dia que passa l’han anat aigualint, fins a dissoldre pràcticament tot el sentit original.

Des del primer dia en Duran ja va deixar clar que per ell el Dret de Decidir vol dir decidir amb quin Ministeri és queda, i que d’independència res de res. Paral·lelament, l’Artur Mas ha hagut d’anar posant condicionants i afegint matisos per tal d’evitar una altra crisis en el si de la Federació, on les tesis sobiranistes no són ni molt menys les majoritàries.

Finalment s’ha decidit a posar-hi una xifra, el 60%. Aquest és el suport mínim que marca CIU per tal que s’aprovessin avenços importants en la sobirania de Catalunya (independència? autodeterminació?). La justificació és que no vol una fractura social. Entenent que en el cas invers, que hi hagués un 60% en contra i un 40% a favor no hi hauria fractura, i els partidaris de la independència, parlant clarament, ens hauríem de fer fotre.

Els catalans tenim tendències masoquistes, però que alguns es vulguin autoimposar unes barreres per assolir la nostra independència superiors a les que, per exemple, va posar la UE a Montenegro (50% de participació i 55% de vots favorables) ja és surrealista. A no ser que el que és vulgui sigui apropiar-se d’una reivindicació amb la intenció de no portar-la mai a la pràctica...

Tot i aquestes manipulacions barroeres la idea del Dret de Decidir ha calat amb força a la societat Catalana, i seguirà creixent dia a dia. Com més avancem menys valdran les mitges tintes, s’ha acabat el parlar sense dir res. Sindicats, organitzacions, partits polítics... tots ells s’hauran de mullar davant una pregunta ben clara que molts han estat esquivant durant anys : Dependència o Independència? Potser ens endurem algunes sorpreses. Les JERC per la nostra part ho tenim molt clar, apostem sense complexes per uns Països Catalans independents, com hem fet sempre i com sempre farem.

Una imatge val més que mil paraules (i dos ja no vegis)

A internet es practica l’equidistància, es reparteixen castanyes a totes bandes :)

Blocs, socialistes i el català

El món dels blocs esta en expansió, i especialment els de temàtica política. He volgut fer un petit experiment sociològic, per pura i simple curiositat, he passejat per tots els blocs de membres de les Joventuts Socialistes que he trobat (utilitzant l’excel·lent directori del bloc d’en Saül Gordillo) per tal de fixar-me amb quin idioma estaven escrits.

Els resultats són els següents:

Català: 20%

Castellà 44%

Bilingües: 36%

No se perquè m’ha sorprès, ja hauria de saber que això del català és molt provincià, perquè posar-nos barreres si parlant en castellà ens entenem la mar de bé i tots som feliços? Mira que pensar que per estar a Catalunya la gent farà servir l’idioma propi del país, a vegades no se on tinc el cap.

En el punt tres de las seva declaració de principis es destaca la defensa de la llengua, la cultura i la identitat catalanes, potser per començar podrien provar a utilitzar-la, comprovarien com no té cap efecte secundari negatiu en l’organisme.

Per un plat de llenties - II (recull de frases)

Riure per no plorar:

Montilla (PSC)

La definición de Catalunya queda igual que en el Estatuto de 1979.

Ibarra (PSOE)

«los nacionalistas han perdido»

"queda claro que solo hay una nación: la española, el resto son nacionalidades o regiones"

”tampoco han conseguido un sistema de financiación bilateral, al margen de la LOFCA”

Alfredo Pérez-Rubalcaba (PSOE)

Se estabiliza el sistema territorial que estableció la Constitución

Catalunya quedará definida como "nacionalidad" de manera "idéntica" a como lo hace el Estatuto de 1979

Manuel Chaves (PSOE)

“ el texto catalán, como cualquier otro, respeta la igualdad básica de todos los españoles, cualquiera que sea el territorio donde vivan o trabajen

Los criterios de financiación señalan que en España habrá un único modelo de financiación aprobado por todas las Comunidades autónomas en el Consejo de Política Fiscal y financiera.

Per un plat de llenties

El país a canvi d’una foto. Així de clar i català ho hem de dir, no hi ha cap altra justificació que pugui explicar l’indignant definició de Catalunya i el miserable finançament que CIU ha pactat amb el PSOE, i a sobre l’Artur Mas té la barra de dir que aquest serà un salt endavant per el país, i que més! Resulta que mentre ell feia aquestes declaracions el gran catalanista Rodríguez Ibarra en feia unes altres, on es felicitava per l’acord , ja que aquest mantenia un model únic de finançament i reforçava la idea que de nació només n’hi ha una, l’espanyola. Textualment ha declarat "pone de manifiesto, sin lugar a dudas, de que sólo hay una nación, la española". Doncs quin gran acord si senyor!

No entenc perquè s’ha hagut de perdre 2 anys negociant, pactant i treballant perquè el Parlament aprovés un nou Estatut potent. El que ha aconseguit CIU es podia tenir sense la necessitat de tanta parafernàlia, ja que l’únic que incorpora són uns augments percentuals en certs trams d’impostos, pel que fa al terme nació tot resta igual en l’articulat que l’any 79, però no només això, sinó que al preàmbul s’hi incorpora un text penós que dona mil voltes sense dir el que tots volíem: que som una nació!

Que el PSC se sotmetria al PSOE ho sabíem tots, però escoltant les declaracions dels últims mesos dels líders Convergents podies arribar a pensar que realment aquest cop apretarien fins al final i no cedirien en els seus posicionaments. Pur teatre, a l’hora de la veritat tan uns com els altres han tingut el mateix grau d’ambició, la de partit. Quin pecat històric deu haver comès Catalunya per haver de sofrir aquesta classe política?

Les JERC no hem trigat ni 24 hores a posicionar-se contra aquest acord ignominiós mitjançant un comunicat, que la sociovergencia d’aquest país es posi d’acord a l’hora de les rebaixes no significa que la resta de catalans ens ho quedem mirant callats. Si no hi ha manera de millorar el text actual s’haurà de votar NO a aquest , i fer-ho sense complexes, ja que no tenim perquè legitimar un estatut de fireta que no ens aporta cap avenç significatiu ni ens permetrà millorar les condicions de vida dels catalans i les catalanes.

Tampoc no se perquè ens estranya, és només un salt qualitatiu en la política de Convergència, fa uns anys es van vendre l’Ebre, ara simplement han venut el “pack” sencer.

Barcelona:les noves realitats

Aquest és el títol de la conferència que va pronunciar ahir al col·legi de periodistes l’alcalde Joan Clos, per tal de fer balanç del 2005. Evidentment es va dedicar principalment a fer-se “autobombo” i a passar de puntetes pels temes més conflictius, com ara els fets del Carmel. Cada dia que passa es fa més evident que és necessari un nou impuls en la dirreció del govern de la ciutat, el PSC ha esgotat el seu crèdit i les seves idees, i actualment dubto molt que tinguin clar quin és el seu model de ciutat i una estratègia per dur-lo a terme, més enllà de mesures puntuals de maquillatge que no són les que Barcelona necessita.

Hem de treballar perquè aquest canvi vingui impulsat des de les idees de l’esquerra, ja que és la única forma d’aconseguir una ciutat integradora, coherent i pensada per a TOTS els seus ciutadans i ciutadanes. Serà molt important que ERC augmenti el seu pes en el proper cicle electoral, per tal de poder arrossegar el nou govern, sigui quin sigui, cap al nostre model republicà de ciutadania.

Una anècdota molt significativa: a l’entrada l’alcalde va prometre a un grup de persones amb cadira de rodes que no tornaria a fer actes en aquell espai fins que no estigues adaptat. Poc després se’n va desdir i va manifestar als mitjans que la veritat és que no era bo fer promeses “a bote pronto”. Sense comentaris.

Esperem que a partir del 2007 l’únic Joan Clos que haguem de sentir sigui el de Minoria Absoluta.