Enquesta del CIS: el jovent amb Esquerra

Els mitjans s’estan fent ressò de l’enquesta del CIS relativa a les Eleccions al parlament de Catalunya. Si anem més enllà del nombre de diputats i l’analitzem més a fons podem comprovar com ERC és el partit que està arribant de forma més clara a tot el jovent del país, i això és gràcies a la tasca constant de les JERC que hem sigut capaços de connectar amb les inquietuds i problemàtiques del jovent i oferir les millors solucions per combatre aspectes com la precarietat laboral o l’accés a l’habitatge que ens impedeixen desenvolupar-nos plenament.

Quan es pregunta als i les joves quin és el partit que millor defensa els interessos de Catalunya ho tenen molt clar, som la opció més escollida pels joves entre 18 i 24 anys, amb un 25%, i al segona opció en la franja dels 25 als 34 (20,3%). Per més que ho hagin intentat el jovent català no oblida que només ERC va mantenir fins al final l’Estatut aprovat pel parlament de Catalunya, i per tant saben que és la opció que amb més força defensarà els interessos dels catalans i catalanes.

La implantació que ha anat agafant Esquerra entre el jovent també es pot comprovar amb algunes qüestions de les que es recullen a l’enquesta. Un 22,9% del jovent considera que ERC és la força que millor representa les seves idees, situant-nos en segona posició. Igualment també som la segona força que inspira més confiança entre els joves de 18 a 24 anys, amb un 19.8%.

A l’hora de traduir-se en vots, concretament en vot decidit, Esquerra ocupa la segona plaça (17,5%) entre el vot jove, de forma molt destacada respecta la tercera opció, CIU, amb un 11,2%. Al combinar vot directe amb simpatia Esquerra continua mantenint la segona posició, amb una mitjana de 21,5% entre la població més jove. Igualment un 21% dels i les joves catalanes preferirien que fos Esquerra qui guanyes les Eleccions.

Aquestes dades fan entreveure un panorama de futur molt esperançador per a l’independentisme, el nostre projecte està calant fort entre les generacions més joves del país. Això ens encoratja a treballar més fort que mai, per tal que aquesta tendència s’accentuí cada cop més i tinguem més força per poder lluitar per un país lliure, una societat més justa i una emancipació complerta pel jovent.

El proper dia 1 de novembre, el jovent plantem cara!

La dignitat del poble, la vergonya dels líders

Els que ahir vam assistir a la manifestació vam tenir la sensació d’estar vivint un moment històric, un moment en que els catalans i les catalanes vam dir prou, prou d’insults, prou de mentides, prou de renúncies... El càntic que es va cridar més sovint era clar i contundent: SOM UNA NACIÓ, potser ja era hora que ens ho comencéssim a creure, no només de paraula, sinó mobilitzant-nos i fent una demostració de força com la que es va viure ahir. Ja tindrem temps per a les valoracions i per plantejar-nos el “i ara què?”, però de moment només una reflexió, quina mena de classe política tenim que en una ocasió com la d’ahir només un partit, ERC, va tenir la dignitat de saber estar on s’havia d’estar, al costat de la gent. La resta, no van sentir, no van veure, no van parlar.

On s’amagaven mentre tot el país era un sol crit?

Malgrat tot guanyarem!

Només en un país com el nostre es podria trobar una imatge com aquesta. La pintada es troba situada just al costat d’una seu d’ERC a la ciutat de Barcelona. En primer lloc va aparèixer el text on se’ns acusa de botiflers, i poc després la consigna espanyolista. Resulta surrealista comprovar la confluència d’interessos existents entre l’espanyolisme més ranci i els que es consideren els únics posseïdors del veritable independentisme a l’hora d’atacar el projecte que representen les JERC i Esquerra Republicana.

L’esquerra independentista extraparlamentària demostra una miopia històrica constant, que actualment és tradueix en la incapacitat d’acceptar que precisament ,si l’independentisme ha augmentat de forma sorprenent als Països Catalans, ha estat en gran mesura gràcies al treball constant del partit que han decidit situar en el seu punt de mira. Però tot això no els importa, continuen atrapats en uns dogmes inamovibles, i unes consignes prefabricades, incapaços d’elaborar un projecte alternatiu creïble que doni respostes a les necessitats de la ciutadania. Tan de bo aconseguir la nostra llibertat fos tan fàcil com anar repetint constantment “Ni reformes ni estatuts: independència!”, però creure que aquesta serà la solució demostra un infantilisme preocupant.

La pintada dels espanyolistes és totalment comprensible. Esquerra fa por, fa molta por, i els espanyols ho han vist molt clar, només cal veure la tensió política originada des de l’entrada d’ERC al govern. No poden tolerar que la base social de l’independentisme d’aquest país augmenti ja que ,a diferència d’Esukalheria, no disposen de la coartada de la violència per tal de justificar la seva negació a la voluntat del nostre poble.

Tots sabem que el camí que ens ha de dur a la llibertat nacional i a la justícia social no serà planer, sofrirem atacs, insults i pressions, però com deien els Brams: malgrat tot, guanyarem!

Barcelona:les noves realitats

Aquest és el títol de la conferència que va pronunciar ahir al col·legi de periodistes l’alcalde Joan Clos, per tal de fer balanç del 2005. Evidentment es va dedicar principalment a fer-se “autobombo” i a passar de puntetes pels temes més conflictius, com ara els fets del Carmel. Cada dia que passa es fa més evident que és necessari un nou impuls en la dirreció del govern de la ciutat, el PSC ha esgotat el seu crèdit i les seves idees, i actualment dubto molt que tinguin clar quin és el seu model de ciutat i una estratègia per dur-lo a terme, més enllà de mesures puntuals de maquillatge que no són les que Barcelona necessita.

Hem de treballar perquè aquest canvi vingui impulsat des de les idees de l’esquerra, ja que és la única forma d’aconseguir una ciutat integradora, coherent i pensada per a TOTS els seus ciutadans i ciutadanes. Serà molt important que ERC augmenti el seu pes en el proper cicle electoral, per tal de poder arrossegar el nou govern, sigui quin sigui, cap al nostre model republicà de ciutadania.

Una anècdota molt significativa: a l’entrada l’alcalde va prometre a un grup de persones amb cadira de rodes que no tornaria a fer actes en aquell espai fins que no estigues adaptat. Poc després se’n va desdir i va manifestar als mitjans que la veritat és que no era bo fer promeses “a bote pronto”. Sense comentaris.

Esperem que a partir del 2007 l’únic Joan Clos que haguem de sentir sigui el de Minoria Absoluta.